El divendres que ens tocava anar a la Fundació Mona, ens va sorprendre com els ximpanzés s'assemblaven tan a nosaltres. Sentien vergonya quan un de nosaltres es quedava molta estona mirant-lo, un altre s’enfadava i ens tirava pedres o ens escopia, etc.
M’ha vingut a la memòria el vídeo d’un nen i uns goril·les. Al 1986, en un zoo, un nen queia a la gàbia dels goril·les. El públic patia perquè el cap de la manada, en Jambo, era molt agressiu. Però, la conducta d’aquest animal va sorprendre a tothom. Quan en Jambo va veure el nen es va interposar entre ell i els goril·les mascles joves. Va protegir un nen humà. Quan el noi va tornar a ser conscient, ja que la caiguda havia estat forta, i al veure’s la sang al cap, començà a plorar. Els plors van afectar al goril·la. Aquest va portar la manada perquè els cuidadors poguessin ajudar el nen.
No he trobat la part on es veu exactament el moment en què el goril·la allunya la manada, però aquest explica el què va passar –més o menys.
Aquesta entrada m’ha fet adonar el fort lligam que tenim amb els altres primats. Es nota que varem tenir un avantpassat comú. Els sentiments de protecció que va tenir en Jambo pel nen n’és un exemple.
La reflexió, en part, tracta sobre l’evolució que han fet les espècies, com tenim un tronc comú com deia Darwin.
Important recordar sempre que, com a humans, ocupem un espai concret en el món animal i que aquesta dimensió també forma part de la nostra condició.
ResponEliminaMagnífica reflexió i magnífica aportació, Cristina!